Com que l’escenografia dels fets i de la història es troba a la conca del Ter i a Folgueroles, Tavèrnoles i Vic, a la Plana de Vic, la premsa d’Osona s’ha fet seva aquesta auca, cosa que agraeixo. Deixem-ne constància.
Torn de Tarda. A partir del minut 2: 2′
El crim de les Degollades de Folgueroles, que mereix ser més conegut, va ser un cas flagrant de violència masclista, un dels crims més importants del segle XIX; no en va es van compondre diversos romanços sobre el fet i fins i tot la premsa internacional se’n va fer ressò. A part del Diario de Barcelona que és la font principal d’informació, parlen del múltiple assassinat diversos periòdics de l’època, d’Espanya i de França, com ara: El Occidente (25 i 28.09.1858), El Faro Nacional (25.12.1858), El Clamor Público (27.08.1858), La Discusión (28.08; 02.09 i 31.12.1858), La Época (01.01.1859), La España (20.03.1859), La Esperanza (01.01 i 04.01.1859), de Madrid; com també els següents: Villa de Bilbao (04.09.1858), Diario de Córdoba (07.09.1858; 09.12.58), Journal des Pyrénées-Orientales (04.09; 11.12.1858 i 08.01.1859), de Perpinyà; Le journal de Toulouse (13.01.1859), Le Messager du Midi (13.01.1859), de Montpeller, i Le Constitutionnel (11.01.1859), Journal des debats polítiques et litéraires (11.01.1859)i Le Pays (12.01.1859), de París; a més de La Corona (29.8; 30.12.1858) de Barcelona.
No cal dir que va ser la primera vegada en la història de la premsa que el nom de Folgueroles va arribar més enllà de Catalunya. Afortunadament, i per una causa més digna, un vailet de la mateixa generació que les Degollades, en Cinto de can Pep de Torrents, uns vint anys després, l’any 1877, va fer que el nom de Folgueroles també traspassés fronteres i va posar definitivament el nom de Folgueroles en el mapa mundial, i en català, en publicar «L’Atlàntida».
Tot va començar el dia 15 d’agost de 1858, el dia de la Festa Major de Folgueroles, quan Pere Masferrer, treballador del tèxtil de Roda de Ter, de 28 anys d’edat, va renyir amb la seva xicota Teresa Fussimanya, de 19 anys, filla de Folgueroles. Van trencar les relacions i el tal Masferrer, rancorós de mena, no va saber acceptar la carabassa i va tramar una terrible venjança masclista que va dur a terme en companyia de Sebastià Solà, també de Roda de Ter com ell, la nit i matinada entre el 21 i 22 d’agost, dissabte-diumenge, de 1858.
Poc abans de les 12 de la nit Teresa Fussimanya, que no anava sola, havia sortir de la fàbrica de Malars on treballava, una fàbrica tèxtil que es troba entre Manlleu i Roda de Ter. L’acompanyaven les dues germanes, Mariàngels (de 22 anys) i Maria Disorgas (de 14) amb qui, com de costum, havien acordat de trobar-se amb altres tres noies de Folgueroles, a la Creu de Codines, un raval de Roda de Ter, per emprendre juntes fins a casa el camí d’uns cinc quilòmetres. Aquestes altres “fabricantes” eren Josefa Pous, Maria Serra (la mare del meu avi) i Josefa Sala, les més petites, de 12,13 i 14 anys respectivament, treballaven a la fàbrica Vella de Can Ricart, no lluny del Serrat. Reunides totes sis, al punt acordat, en plena nit emprengueren el camí habitual cap a Folgueroles que vorejava Can Fontanelles i quan ja gairebé eren a les envistes del poble, a la roureda del Serrat del Banús, Pere Masferrer i un seu company col·laborador, Sebastià Solà, les van assaltar. Els van robar la setmana, les van fer recular i, passant pel camí que anava a l’ermita romànica de Sant Jaume (dinamitada l’any 1936), se les endugueren al Sot del Cós on les degollaren i, un cop comès el delicte cruel, convençuts que totes sis eren mortes (el meu avi Cinto ens explicava que a la seva mare, ferida dessagnant-se, però encara conscient, li van posar un llumí al nas per veure si respirava), els assassins se’n tornaren cadascú a casa seva.
L’endemà Pere Masferrer i Sebastià Solà, per simular normalitat van passar el mati del diumenge a Vic. Es van deixar veure per la plaça Major. Van beure en una taverna i en tornar a al migdia, a Roda, s’assabentaren que no totes les noies havien mort. Aquella mateixa tarda, a correcuita, van tramar la fugida de la Justícia. Van anar a Torelló on contractaren un tal Pau Noguera, un contrabandista, perquè els fes de guia per poder passar a França, i la matinada del dilluns 23 van arribar a Santa Pau de la Garrotxa, on Noguera els va deixar després d’haver-los recomanat que passessin per Beget i abans d’arribar a Rocabruna enfilessin el camí pel coll de Malrem. Així ho feren.
La policia, però, que havia recollit informació i identificat els culpables, ja havia començat la recerca dels fugitius per part dels mossos d’Esquadra de Sant Pere de Torelló.
El dia 25 d’agost Masferrer i Solà van arribar a la Menera cansats i amb ganes de reposar. Pensant-se que estaven salvats, van entrar a l’hostal del poble, hi van sopar i van conversar una estona amb uns veïns de Llanars. Poc s’esperaven que serien capturats tan fàcilment, ja que Pau Puig, un guardabosc que duia una carta del caporal dels Mossos d’Esquadra de Torelló havia arribat abans que ells a la Menera i havia fet saber els fets al batlle de la vila. La detenció segons relata un dels romanços de l’època va anar així.
«… Llegaron a La Manera/ i allí tomaron descanso,/ ¡ figurándose, insensatos!/ que ya se hallaban a salvo/ Se marcharon al mesón/ i allí pidieron algo/ de comer y de beber/ porque se hallaban cansados./ Y mientras comiendo estaban/ iban allí relatando/ a uno del pueblo de Llanás/ su crimen horrendo y bárbaro./ Y con el mayor cinismo/ aquel hombre cruel y bárbaro [Masferrer]/ con todos sus accidentes/ su crimen va relatando./ Diciendo que era él/ quien había asesinado/ por celos a su querida / y a quienes llevaba al lado./ Y si como eran seis/ si veinte hubiera encontrado/ a todas la muerte diera/ con el mismo desenfado,/ que sólo un pesar tenia/ que era no haber logrado/ asesinar su rival [el nou amant de Teresa Fussimanya]/ como lo había pensado./ Así estaban comiendo/ explicando esos relatos,/ sin temer a la justicia / porque se creían salvos./ Cuando se presentó el Mer / de su gente acompañado/ y al momento quienes eran/ a los dos ha preguntado./ Responden los dos al punto/ que son quintos que fugados/ de su pueblo van a Francia/ pues no quieren ser soldados. / Mas el Jefe les responde/ que lo que dicen es falso/ que ellos son dos asesinos/ que un crimen han consumado. / Y al punto mandó llamar/ de Torelló el digno cabo/ de la escuadra que está allí/ y a los dos ha presentado./ Junto con el guardabosques/ que el parte había llevado/ y delante de estos dos/ su crimen han confesado./ Al punto los ponen presos/ y a la cárcel son llevados/ del pueblo de la Manera/ aquellos hombres malvados.»
Curiosament, en cap text no he trobat escrit el que sabem els de Folgueroles per tradició familiar: que l’hostalera es va adonar que els assassins duien les espardenyes tacades de sang, cosa que els va delatar. Tan sols –tot i que les espardenyes no s’hi esmenten– en certa manera aquesta anècdota s’aproxima a les ratlles següents que trobem en la «Vista de la causa de los asesinos de Folguerolas» del Diario de Barcelona, 24.12.1858: «…se veían, colocadas sobre una mesa las prendas de ropa que vestía Solá en el acto de la perpetración del crimen y que fueron lavadas con el afán de borrar las manchas de sangre impresas en las mismas.»
Com tampoc no he trobat escrit enlloc que en arribar a la Menera, així que els dos fugitius van entrar a l’hostal la mestressa els va preguntar si sabien res de l’assassinat de què tothom parlava i en Sebastià Solà, de nerviós que estava, va tombar el got de vi que es prenia, cosa que fer sospitar a l’hostalera.
La resta de la història que hem vist seguint el romanço sí que és coneguda. El batlle que estava al cas es va presentar a l’hostal i els van identificar. Masferrer i Solà, primer es van resistir fent-se passar per quintos que fugien d’Espanya per no haver de fer el soldat, però van acabar claudicant i «En seguida fueron conducidos –diu el Diario de Barcelona- a la casa que sirve de cárcel en dicho pueblo, desde donde mandaron llamar al cura del mismo con quien ambos trataron, y después se reconciliaron con Dios».
L’endemà el dia 26 d’agost van ser traslladats a Ceret, segons llegim al Journal des Pyrénées-Orientales (04.09.1858): «Deux individus venant d’Espagne sans passeports, ont été arrêtés à la frontière de France il y a peu de jours et conduits à la maison d’arrêt de Ceret. Il parait qu’ils ont avoués être les auteurs du drame horrible dont nous publions plus haut les sanglants détails. Ces grands coupables doivent être conduits, aujourd’hui, à la prison de Perpignan.»
Finalment el dia 30 de novembre, l’Estat francès va decretar l’extradició dels dos encausats que demanava el govern espanyol i el dia 3 de desembre, Masferrer i Solà van sortir de Perpinyà custodiats pels gendarmes que els van fer anar caminant fins a la Jonquera, on van arribar a la tarda del dia 4 de desembre per ser lliurats a la Justícia espanyola. D’aquí, amb tartana, els van dur fins a Figueres on en arribar la gent del poble els va increpar mentre els duien a la presó per fer-hi nit. L’endemà, passant per Girona van emprendre el camí cap a Barcelona on van arribar el dia 7, a les 4 de la tarda, amb el ferrocarril procedent de Mataró.
El 13 de desembre, a la presó, els dos assassins es van trobar cara a cara amb les tres noies supervivents: Josefa Pous, Maria Serra i Maria Disorgas. Aquesta, la més mal ferida, va ser qui quedà més afectada. En l’acarament van ser identificats els dos acusats i, com a testimoni dels fets, també Joan Sala, el pastor del Cós, a qui la petita Josepa Pous primer havia demanat ajuda la nit de l’assassinat.
El dia 23 de desembre, es va dictar sentència. Pere Masferrer i Sebastià Solà van ser declarats culpables i condemnats a la pena de mort, «in situ» (al lloc del crim), al garrot vil, i Pau Noguera, com a col·laborador, va ser condemnat a tres anys de presidi.
El dia 26 de desembre, diumenge. Els dos reus van arribar a Vic a dos quarts de sis de la tarda on una munió de gent impacient ja els esperava i l’endemà, de bon matí, els van portar a Roda de Ter.
El dia 28 de desembre van entrar en capella, a Roda mateix, i el dia 29, van ser executats, a les onze del matí, a les Roques del Cós, davant de més de deu mil persones –diuen les cròniques- Poques hores després, a les dues del migdia, els cadàvers van ser enterrats al cementiri parroquial de Tavèrnoles.
Val a dir que les tres noies supervivents van presenciar l’escena de l’execució des de la primera fila i que el fiscal militar, el comandant graduat, Luciano Sánchez, guardonat amb la medalla de San Fernando, capità del regiment d’infanteria de Sevilla, n. 33, etc., que duia el cas, les va convidar a dinar amb les autoritats. Aquí teniu, per acabar, la crònica dels fets tal com la relata el «Diario de Barcelona» del dia 30.12.1858, l’endemà dels fets.
«VICH, 29 de diciembre .Los desventurados Pedro Masferrer y Sebastián Solá han purgado en este mundo su inaudito atentado. La vindicta pública está ya satisfecha, y las tres jóvenes que pudieron curar de las muchas heridas que de ellos recibieron, han visto (pues se hallaban dentro del cuadro) como la sociedad ha castigado las ofensas que estas y sus desventuradas compañeras recibieran en una noche tenebrosa.
Ayer a las once de la mañana se les notificó la sentencia; uno de ellos exclamó: «ya nos pueden matar en seguida.» Como luego se presentasen algunos capellanes, dijeron que vinieren más tarde que para todo habría tiempo, que por ahora no estaban para cosas serias. Pidieron ver a sus amigos. Sebastián Solá [sic; el butlletí diu Masferrer] pidió con mucha insistencia ver a una hermana suya, diciendo que si no se le daba este gusto no se confesaría. Hiciéronle algunas reflexiones y confesó que no tenía razón; entonces pidieron una baraja y compañeros para «hacer una malilla [manilla] bien repicada», tampoco se accedió a esta demanda, más tarde cenaron opíparamente y con apetito. Los curas insistieron, y a las diez de la noche se entregaron en sus manos y confesaron. Pasadas las doce empezó a decaer su ánimo, llegando a tal extremo que el más jactancioso de los dos, Pedro Masferrer, ha salido para el patíbulo muy decaído, y casi sin fuerzas. Su compañero ha sufrido el castigo con más resignación y más presencia de espíritu. A cuantos conocidos ha visto desde la cárcel al patíbulo los ha saludado, nombrándoles por sus nombres. En el patíbulo también ha pedido perdón y se ha despedido hasta la Gloria, donde ha dicho que se dirigía, y se ha sentado hasta con donaire en la banqueta fatal, muriendo primeramente que Pedro Masferrer, quien ha pedido que el público rezase tres Ave-Marías. Eran las once y cuarto.
Ejecutada la sentencia, el Rdo. Mariano Aguilar, sacerdote del oratorio de San Felipe Neri, se ha dirigido a la multitud con un fervoroso y entusiasta discurso, inculcando a los padres la obligación de dar a sus hijos una educación religiosa, y los perjuicios que en sí lleva la incredulidad. Lástima que tan edificante y adecuado discurso no haya podido ser oído de todo el concurso, por ser este muy numeroso.
De los pueblos circunvecinos había acudido un número considerable de personas, lo que no extrañamos, atendida la celebridad de la causa, y el haber venido personas hasta de Ripoll, Sallent y otros pueblos así lejanos. Hasta cerca de las once la niebla oscurecía la atmósfera, mas en aquella hora el sol ha podido dominarla, pudiendo así todos los circunstantes presenciar una escena no menos triste quc provechosa.
Han acompañado los reos desde la cárcel hasta el lugar del suplicio algunos congregantes precediendo a un devoto Crucifijo que, se llevaron de esta ciudad [Vic].
Formaban el cuadro un escuadrón de caballería, dos compañías de tropa, guardia civil y mozos de la Escuadra.
Algunas parejas de Guardias civiles, convenientemente colocadas, guardaban los sembrados del pisoteo de la multuosa concurrencia.
Las tres niñas heridas han comido después en compañía del señor fiscal don Luciano Sánchez, quien las ha obsequiado mucho.
A las dos de la tarde han sido sacados del patíbulo los dos cadáveres y encerrados en dos cajas de madera costeadas por el Ayuntamiento de Tavérnolas, y conducidos al cementerio de este pueblo.»
Deixem-ho aquí.
Joan Vilamala, agost de 2022
www.auques.cat
Com que la carta, encara que sigui personal, traspua la senzillesa i bonhomia d’un “HOMENOT” que fa i ha fet molts lectors en català, i com agraïment per part meva, publico el correu que em va fer arribar Joaquim Carbó així que va saber que li havia dedicat una auca que s’ha ben guanyat.
Benvolgut Joan Vilamala,
La meva bona amiga Carola Duran m’ha fet arribar l’Auca que has tingut la delicadesa, precisió i sentit de l’oportunitat de dedicar-me quan estic a punt de complir els meus “primers” noranta anys… Moltes, moltíssimes gràcies! Entre moltes més coses, ha estat una sorpresa inesperada, divertida i emotiva. Et puc assegurar que he quedat molt sorprès i agraït quan l’he llegit i aplaudit.
És clar que noranta anys no es compleixen gaire sovint. Molts no hi arriben. Ara mateix, quan intento recuperar el record o el contacte amb amics, veïns i persones de la infantesa i adolescència, trobo un buit molt fort. La majoria han desaparegut. Sóc un supervivent en molts ambients. Dels últims que quedem de quan vaig començar a treballar a La Caixa, ara fa setanta-tres anys. Dels primers col·laboradors de Cavall Fort només quedem l’Albert Jané, que és un parell d’anys més vell, Josep Vallverdú i jo. La llista dels desapareguts faria plorar. Entre ells, la meva inoblidable amiga Maria Novell, a qui has tingut també l’encert de fer aparèixer a l’auca, i que va tenir un paper molt important a l’hora d’estimular la meva dedicació a la lectura.
Si em facilites una adreça física, el mes que ve et faré arribar algun dels llibrots que estic a punt de publicar a Pagès, editors, de Lleida, i a Comanegra, de Barcelona. Encara no els he vist, però em consta que s’estan imprimint. Serà l’única manera d’aportar-te alguna novetat perquè veig que estàs al corrent de tot el que he fet al llarg d’aquests anys.
De fet, continuo al peu del canó perquè ara mateix estic enllestint dos textos més que encara no sé on aniran a parar […].
Mentrestant, rep el testimoni del meu agraïment i una abraçada,
Joaquim Carbó
Amb motiu de la publicació de l’Auca de Maria Matilde Almendros, que enguany ha passat a formar part de la Galeria de Manresans Il.lustres, dues bones amigues del món de la premsa, Pilar Goñi i Eli Pagan, es van interessar pel tema i per mi. Aquí teniu el resulat.
Amb motiu del centenari del seu naixement l’Ajuntament de Castellbell i Vilar i de Sant Vicenç de Castellet han volgut honorar el seu fill i veí, músic predilecte, promovent la confecció d’una auca clàssica editada en paper que han repartit per la zona i que trobareu a www.auques.cat. Des d’aquí agraïm als dos ajuntaments el patrocini de la col·laboració amb Jaume Gubianas per haver-la fet possible.
Passen els dies i com que no hem obtingut una resposta positiva de les institucions vàries a qui hem ‘tirat l’ham’ per si volien col·laborar en una edició d’una auca clàssica, feta per un dibuixant i en paper, una vegada més hem de recórrer a ‘l’auca de pobre’. AQUÍ TENIU DONCS AQUESTES TRES AUQUES QUE US PODEU IMPRIMIR I DIVULGAR AL VOSTRE GUST. La cultura al servei del poble.
«¿Per què hem deixat perdre l’auca de redolins?, m’he preguntat mil vegades, amb dolença … I no trobo altra resposta sinó aquesta, per cert ben poc reconfortant: «Senzillament, perquè era nostra, i sols nostra.» Tinc per cert i segur que el dia que de Londres, Berlín o Xicago ens vinguessin auques de redolins calcades de les nostres auques tradicionals, tots els editors de casa s’afanyarien a fer auques, i tothom s’afanyaria a comprar-les. Per què? Per això ‘Perquè vindrien d’allà, perquè allà seria moda fer auques de redolins’. És trist confessar-ho, però es axís.» Apel:les Mestres dixit.
.
Si hi ha auques que marxen soles aquesta n’és una. Grans mercès als que l’heu feta possible.
Amb molt de gust hem contribuït, una vegada més, a divulgar la tasca que duen a terme la gent com els de la Coordinadora de balls de bastons de Catalunya, implicada en la cultura popular que ens defineix com a poble. I que sigui per molts anys!
http://balldebastons.cat/noticies/lauca-del-ball-de-bastons/
Gràcies a la iniciativa d’Amics de Verdaguer, la Fundació Verdaguer i l’Ajuntament, Folgueroles vam homenatjar el passat mes de gener de 2022 el folguerolenc il·lustre, Ricard Torrents i Bertrana, que ha “a solc i eixam” ha sembrat al llarg dels anys autoestima verdagueriana a Folgueroles, el bressol de Mn. Cinto, i arreu del país i més enllà fent-nos ser més conscients del gran patrimoni que tenim: la llengua de la pàtria que ens identifica. Per molts anys, Ricard!
