EN DEFENSA DE LES AUQUES
Aquí podeu llegir l’opinió d’Apel·les Mestres sobre les auques, un gènere ben nostre que no tothom sap valorar com cal.
Feu-hi un cop d’ull.
Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona > 1924: Vol.: 11 Núm.: 79-80. Abril a setembre de 1923. Mestres
Les auques de redolins
Senyors acadèmics:
Deixeu-me que comenci per confessar ingènuament que no és un treball erudit, digne d’una Acadèmia, lo que us ofereixo, sinó una franca i deslligada conversa, digna, potser, solament, d’un rotllo d’amics. Vaig a parlar, a la bona de Déu i sense preparació de cap mena, d’aquelles modestes, humils i popularíssimes fulles que, amb el nom d’auques de redolins, van fer les delícies de la nostra infantesa i que, de passada i com qui no fa res, tant van contribuir a la nostra cultura.
No sóc, certament, enemic de les innovacions, i, molt al revés, les accepto a mans besades. vinguin d’on vinguin, quan serveixen per millorar axis en lo útil com en lo agradable. Però em dol, i molt fondament, que es perdin perquè sí les coses. bones.
Ens les donem avui dia de molt catalans- tal vegada massa en certes coses- i, no obstant, és dolorós veure com insensiblement i per un esnobisme ridícul que faria riure si a voltes no fes plorar, afanyem a assimilar-nos tot lo que ve de fora casa, bo i dolent, vinga o no vinga a tomb, axis en el vestir com en el parlar, en el menjar i el beure, en el treballar i en eI jugar. I crec que no necessito citar exemples perquè a tots vosaltres se us n’acuden a dotzenes.
¿Per què hem deixat perdre la auca de redolins?, m’he preguntat mil vegades, amb dolença … I no trobo altra resposta sinó aquesta, per cert ben poc reconfortant: «Senzillament, perquè era nostra, i sols nostra.»
Tinc per cert i segur que el dia que de Londres, Berlín o Xicago ens vinguessin auques de redolins calcades de les nostres auques tradicionals, tots els editors de casa s’afanyarien a fer auques, i tothom s’afanyaria a comprar-les. Per què? Per això «Perquè vindrien d’allà, perquè allà seria moda fer auques de redolins.» Es trist confessar-ho, però es axis. I, no obstant, quant i quant devem. a les auques els, fills del segle dinou! En quant a mi, aprofito aquesta ocasió per a proclamar ben alt l’agraïment que sempre he professat i professo en mes velleses a aquelles fulles d’art somer, tan somer com vulgueu, però just l’art que calia per interessar i fer sentir i pensar a la mainada, com la cançó popular i la rondalla són just l’art adequat per interessar i fer sentir i pensar al poble.
[…]
Però voldria que d’ella en nasqués alguna cosa profitosa. I fóra que algú, amb més autoritat. coneixements i forces que jo, aixequés la veu en defensa de la auca de redolins, li cridés : «Alça’t Llàtzer!»; que tornés a la vida la bona, la sana, la simpàtica i amablement instructiva amiga de la meva infantesa, i que, no ho dubto, ho fóra també de i ‘actual i de la vinent mainada.
Seria una obra meritòria, tant més meritòria quant, de passada, donaria una estocada, si no mortal, molt greu, a tanta fulla insulsa, grollera i corruptora com avui dia va a les mans dels que han de ser els ciutadans de demà.
Apel·les Mestres
4 de juny de 1923